Crema catalana. Recepta de la iaia Flora

Vaig tard, perquè Sant Josep va ser ja fa dies. Però és que cada any, aquell dia, a casa nostra (com suposo a casa de molta altra gent) fer crema catalana s’ha convertit en una tradició. La preparem el vespre abans i, després, ens la mengem en família encara que a casa no hi hagi cap Josep ni siguem massa de celebrar el dia del pare.

La recepta que reproduïm any rere any és heretada. El primer cop que vaig voler fer crema i no sabia com fer-la, el pare d’en Quim em va donar els secrets de la seva, que al seu torn havia après a fer, no sé pas quants anys deu fer, de mans de la iaia Flora. A ella no li he demanat, però ves a saber si la seva recepta la va heretar també de la seva mare, o de la seva àvia…

I així anem retrocedint i avançant, generació rere generació, sempre mantenint intacta la mateixa recepta. Aquesta recepta:

Ingredients (per unes 6 racions)

• 1 litre de llet sencera
• 55 grams de midó
• 1 llimona
• 2 barres de canyella
• 9 ous
• 12 cullerades soperes de sucre (aquesta és la recepta “de la iaia”. Jo n’hi poso uns 220 grams)

Elaboració

• Barregem el midó, el sucre i els rovells dels ous en un recipient fent servir el mini pimer. Un cop està mesclat, a poc a poc hi anem afegint 250 ml. de llet.
• Mentrestant, escalfem en una olla 750 grams de llet, les dues barres de canyella i la pela de la llimona (ratllada o sencera). Ho portem a ebullició.
• En el moment d’arrencar el bull, traiem l’olla del foc i mesclem el seu contingut amb la barreja de sucre, midó i ous. Mesclem bé.
• A continuació, colem el contingut en una nova olla per treure a llimona i la canyella, i la posem a foc molt lent. Barregem amb una cullera de fusta, a poc a poc, sense parar mai i sempre amb la mateixa direcció. Notarem que es va tornant espessa.
• Un cop estigui llesta, la repartim a les plates i la deixem refredar abans de guardar-la a la nevera.

Per mi el més complicat sempre és trobar el punt just en què la crema està a punt per retirar-se del foc, i que no quedi massa líquida ni massa espessa. De bona sempre ho serà, però perquè tingui a textura justa… bé, crec que per una banda és qüestió de repetir el procés diverses vegades i agafar-li el truc. Però, per l’altra, a mi em va bé pensar que està a punt just quan és una mica més líquida de com m’agrada menjar-me-la. Llavors la trec, i mentre es refreda a la plata, s’acaba d’espessir.

Advertisement